10 han estat els blocaires valencians seleccionats a la primera antologia de bitàcoles del domini lingüístic. 10 de 100. Tots hòmens. D’entre 28 i 55 anys, amb una mitjana de 38, i procedents d’arreu de les comarques valencianoparlants, des de la Plana fins a les Valls del Vinalopó, passant per la ciutat de València, l’Horta, la Ribera, la Safor i la Marina. Aclaparadorament de lletres: periodistes, editors, correctors, historiadors, sociòlegs i, sobretot, professors de llengua i literatura; només l’Emili Morant és matemàtic. Alguns són novel·listes o poetes amb obra publicada, com Juli Capilla, Urbà Lozano, Josep Porcar, Carles Mulet o Joan-Carles Ortega; cap, però, es guanya la vida amb la literatura de forma exclusiva.

Els blocs són per a tots ells una altra forma de donar eixida a les seues necessitats comunicatives, ja siguen d’origen literari, professional o personal. Han trobat lectors a la xarxa i ara ho faran també a les llibreries gràcies a la recent edició de «La catosfera literària» (Cossetània, 2008). És per això que us oferim ací una entrevista col·lectiva feta per Vicent Baydal a aquests blocaires valencians, de nord a sud del país, a raó d’una qüestió per autor relacionada amb la seua tasca professional o el seu paper dins la blocosfera en valencià. S’hi afegeix també la participació de la catalana Elisabet Roig, valenciana d’adopció, que ha estat igualment seleccionada en l’antologia. 

 
 1. «Salms». Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973). Llicenciat en Ciències de la Informació. Dissenyador i fotomecànic en una impremta, editor digital. Gestor Wordpress; disseny propi.

Com a pioner i impulsor d'edicions digitals en català/valencià, què  et sembla la iniciativa de «La catosfera literària»?
La catosfera literària és un acte inaugural, una primera cerimònia, necessària i oberta, un deixar constància del seu començament, el bateig al nostre país d'una nova manera de «fer» literatura. No una altra, sinó la mateixa, però amb uns altres mitjans i una altra  filosofia. La literatura és, en bona part, diàleg. Bàsicament, és una comunicació entre escriptors i lectors. «Blocs de Lletres», pel que em toca, tracta d'aprofundir en aquesta relació aprofitant les eines que ens proporcionen les noves tecnologies i, més concretament, els blocs. Ben mirat, si em preguntes sobre la necessitat de crear «Blocs de Lletres», pense que no en podem parlar, de necessitats, sinó d'oportunitats. El sector, millor dit, el mercat del llibre, no té, en principi, cap necessitat d'obrir aquest camp immens de possibilitats. Econòmicament, molts segells editorials no tenen cap necessitat en aquest sentit. Però tenen la gran oportunitat de fer-lo servir no només com a espai promocional sinó també com a formidable suport del seu producte. Si parlem, en canvi, de l'autor i del lector, és a dir, d'aquesta complicitat íntima autor-lector sense la qual no existiria la literatura, la necessitat es fa més evident i les oportunitats es multipliquen. Aquest diàleg que esmentàvem, gràcies als blocs, fa possible que el lector s'esdevinga ara autor i aporte, de forma escrita, les seues opinions i comentaris sobre novel·les, contes, poemes i convertir-se així, el mateix lector, en creador. «Blocs de  Lletres», al començament, era una estructura més o menys sofisticada d'enllaços a pàgines que m'interessaven; després vaig veure que el projecte podia anar més enllà i transformar-se en el que és ara: un espai digital per a un diàleg constant entre escriptors i lectors de la xàrcia.

Pensa que el més fàcil és, com en un llibre, quedar-se penjat d'un bloc que, per afinitats no sempre evidents, t'aporta coses diferents que t'omplen i fomenten un sentit de pertinença a un grup, a una cultura, a un gremi o a una ideologia. Amb els blocs, pots sentir ben a prop allò que abans senties —o encara sents— tan lluny. Això mateix passa amb els blocs de lletres. Els escriptors i els lectors han passat molt de temps ¡segles! units només per l'objecte llibre i separats per obstacles fins ara infranquejables: primer, la distància física; segon, les editorials mitjanceres; i tercer, l'autor com a marca comercial i inabastable. Això s'acaba. Els blocs revolucionen aquestes rutines, evidentment sense voluntat de ruptura i, potser per això mateix, amb una energia extraordinària.


2. «Vent d Cabylia». Vicent Baydal (València, 1979). Llicenciat en Història. Becari predoctoral al CSIC de Barcelona.  Gestor i disseny Blogger. 

Eres l’únic valencià resident a Catalunya dels seleccionats, com vius el procés de conjunció de la catosfera?
Com un procés ben normal. A la xarxa no importa on residisques, vas a buscar allò que t’interessa o amb què sents més afinitats, i, com li he llegit recentment a l’Emili Morant, la blocosfera en valencià és una blocosfera de gent bastant conscienciada en el tema de la llengua, per la pròpia situació de dificultats que vivim al País Valencià pel que fa a aquesta qüestió. Això et fa cercar, llegir i enllaçar prioritàriament blocs en la teua llengua, és a dir, procedents de tot el domini lingüístic, sense fronteres de cap mena. És una de les grans virtualitats d’internet. 

És cert, però, que també existeix una blocosfera en valencià estrictament valenciana, de temes valencians i que troba afinitats pròpies, relatives a la política, la societat o la cultura del país. El que ens falta, però, és una blocosfera en valencià no excessivament polititzada. Ací i allà hi ha blocs en valencià de gent particular o de colles d’amics, però encara ens movem en uns marges mínims. Encara estem lluny de fer que els valencians es posen majoritàriament a escriure un bloc en valencià com la cosa més normal del món. En eixe sentit, crec que és molt important tindre una catosfera forta, de blocs diversos que es relacionen entre ells en la mateixa llengua.
 

3. «Va de bo, cavallers!». Juli Capilla (València, 1970). Llicenciat en Filologia Catalana. Corrector lingüístic i d’estil, traductor, periodista i escriptor; resident a la Font d’en Carròs. Gestor i disseny Blogger. 

Darrerament has publicat bastant i ara un text teu ha estat seleccionat en la primera antologia de la catosfera. Estàs en el teu moment més fecund com a escriptor?
No sé si és el meu millor moment, però sí que sé que n’és un dels millors, difícilment superable en un futur més o menys pròxim. Enguany, acabe de publicar «Aimia», amb el qual vaig guanyar el Premi Tardor de Poesia de Castelló, que comptava amb un jurat de luxe: Carme Riera, Clara Janés, Antonio Colinas, entre altres, i al qual ens hi vam presentar 92 originals. A més, acabe de publicar una «Antologia Vicent Andrés Estellés» a Edicions Bromera, i al juny eixiran dos llibrets meus –un sobre la «Història de la nostra llengua i literatura» i un altre sobre «Grans personatges valencians»– en la 3a campanya d’animació lectora organitzada per la Fundació Bromera d’animació a la lectura. A més, hi ha això del bloc, que és també literatura, i l’antologia de la catosfera, en què he tingut la sort de ser seleccionat, que em sembla una iniciativa molt encertada. I tinc projectes de futur, literaris i periodístics, com ara continuar amb la direcció de les revistes literàries «Caràcters» i «Espai del Llibre». Estic, per tant, molt satisfet, sobretot perquè faig el que m’agrada i no depenc de ningú –almenys, no directament–, perquè sóc periodista i corrector lingüístic que treballa per lliure.

4. «Més content que un gínjol». Urbà Lozano (Alginet, 1967), Alginet. Llicenciat en Filologia Catalana. Professor d’ensenyament secundari de valencià a Almussafes; escriptor. Gestor i disseny Blogger. 

Com Juli Capilla, un altre seleccionat, no pares de publicar amb cert èxit d’ençà uns anys. Són els blocs una extensió de l’ofici d’escriptor?
Crec que el bloc més que una extensió de l'ofici d'escriptor n'és un complement. Tant quan escric en paper com quan ho faig al bloc intente acomplir dues màximes: una de lúdica i una altra d'estètica. Vull passar-m'ho bé i escriure coses amb una certa qualitat literària. Però quan escric amb la intenció de publicar en paper predomina la funció estètica fins al punt de considerar-ho un «ofici», com tu mateix dius a la pregunta, mentre que en el bloc predomina l'aspecte lúdic. Són texts molt menys treballats, i intente satisfer més aviat la curiositat del lector que no pas un desig de literatura en sentit estricte. Alguns escriptors han donat el pas de publicar directament en format virtual. Si t'he de ser sincer, jo no he donat aquest pas, i dubte que el done, almenys a curt termini. Certament, he publicat alguns materials inèdits al bloc (un parell de contes), però ho he fet perquè eren materials sobrers, relats que no m'acabaven de fer el pes per tal d'incloure'ls en un recull en paper.
 

5. «Tirant al cap». Joan Carles Girbés (Carcaixent, 1974). Llicenciat en Ciències de la Informació. Editor i director de publicacions de Bromera.  Gestor i disseny Blogger.

Cossetània està apostant per l’edició de llibres extrets de textos escrits als blocs, com ara amb «La Catosfera literària». Farà Bromera el mateix salt?
No estic segur que publicar llibres provinents de blocs, com a recull d'apunts, siga necessàriament fer un «salt». No descartem en absolut fer provatures en aquest sentit, perquè el món dels blocs i l'editorial es complementen molt bé. Però l'objectiu d'un bloc no és esdevenir llibre en paper. Hi ha blocs, de fet, que no aguantarien aquesta adaptació sense perdre la seua essència (els enllaços, les aportacions audiovisuals). De moment, hem «experimentat» a la inversa: creant un bloc a partir d'un llibre. És el cas de Tips de merengue, de Fèlix Fernàndez i Òscar Giró, que mantenen el bloc que es va crear arran de l'edició del llibre. 

En tot cas, a Bromera tractem d'estar ben atents al que passa a la xàrcia. Per això, a banda de la web de l'editorial, apostem per la creació de «minisites» dels llançaments més importants, com ha estat el cas recent d'«El meu germà Pol», d'Isabel-Clara Simó o de «De tot cor», d'Andreu Martín. També disposem d'un portal exclusiu per a joves i recentment hem obert un bloc de l'editorial, encara en procés de construcció, «Bromera de lletres»  

6. «Filant prim». Josep Manel Vidal (l’Alcúdia de Crespins, 1965). Diplomat en Magisteri. Mestre de primària a Xàtiva. Gestor i disseny Wordpress.

«Filant prim» ha sabut unir-se a una xàrcia d’escriptors amateurs que semblen haver trobat en la blocosfera un espai ideal per a expressar-se i trobar lectors. Com veus aquest fenomen?
Em vaig endinsar sense mesurar-ne ni possibilitats ni conseqüències. El que en principi semblava una idea interessant i curiosa, una mena de passatemps per anar matant el cuquet incipient de les ganes d’escriure, ha esdevingut una mena d’apassionament, d’addicció quasi. La blocosfera es transforma, a poc a poc, en un taller d’experimentació ideal, ja que pots publicar immediatament el fruit de la teua producció, sense més entrebancs que les teues limitacions sobre informàtica (que, en el meu cas, en són moltes) i constantment hi ha una interacció entre el qui escriu i els que et llegeixen, cosa que fa que, sense adonar-te’n, vas «reconstruint-te» diàriament. I per a mi, que considere que li pose més intuïció que traça, em resulta perfecte.     
 

7. «La vida diferida». Emili Morant (Almoines, 1978). Llicenciat en Matemàtiques. Professor d’ensenyament de secundari de matemàtiques, actualment a Elx.  Gestor Blogger; disseny Free CSS Templates.

Ets l’únic de ciències entre tots els blocaires valencians seleccionats. Que fa un xic com tu en un lloc com aquest?
Sí, ser un home «de ciències» (matemàtic, més concretament) és una cosa un poc exòtica en aquests ambients, però si ho pensem una miqueta potser no ho hauria de ser: al capdavall, els blocs són una barreja de «literatura» (és a dir, de «lletres») i «tecnologia» (que és una cosa de «ciències», en un sentit molt ample). Altres persones han arribat al món dels blocs a través d'un contacte previ i habitual amb l'escriptura, el periodisme, etc. Però en el meu cas, el bloc és l'extensió més o menys natural de l'ús professional del correu electrònic que he hagut de fer durant un grapat d'anys de tasques d'oficina. Sense Internet, i sense el bloc, possiblement mai m'hagués interessat en escriure. Si el resultat de tot plegat és un poc distint al que escriuen els blocaires més «de lletres», m'alegre de contribuir a la diversitat d'un ecosistema encara fràgil com és la blocosfera en valencià.
 

8. «Nausica». Carles Mulet (Gata, 1953). Llicenciat en Filologia Catalana. Professor d’ensenyament secundari de valencià a Teulada; resident a Pedreguer. Gestor i disseny Blogger.

El teu és un dels blocs valencians que para més atenció a la poesia. T'agrada el format bloc com a vehicle poètic?
La meua intenció, que s'ha anat perfilant més així com he anat desenvolupant el bloc des de gener del 2007, ha estat que fóra fonamentalment una mena de calaix i expositor a la vegada de la meua tasca de creació literària. Aquesta mena de gènere digital m'ha enganxat cada vegada més perquè pels seus trets de funcionament i pel seu format ha donat eixida, d'una banda, a la meua afecció especial pels gèneres literaris de factura breu, com el poema, els microrelats o el dietari i, d'altra banda, m'ha permés donar a conéixer els meus escrits d'una manera més immediata, espontània, sense la sensació de cosa totalment acabada, oberta a l'opinió dels altres i a reescriptures posteriors.
 

9. «Anotacions rizomàtiques». Joan-Carles Ortega (Callosa d’en Sarrià, 1970). Llicenciat i doctor en Sociologia. Treballador a l’administració pública; sociòleg; escriptor. Gestor i disseny Vilaweb.

Què vol dir exactament que les teues anotacions són «rizomàtiques»? És rizomàtic l'esquema de desenvolupament dels blogs?
És un homenatge a la teoria postmoderna de Gilles Deleuze i Fèlix Guattari: el rizoma com el tubèrcul nutritiu que creix en direccions múltiples, hi ha diverses sèries de texts (poemaris publicats i inèdits, articles d'opinió, anàlisis científiques, contes còmics, fragments de converses...) que van eixamplant-se i valoren la vessant lliure de la imaginació.

La imatge del rizoma serveix per a explicar aspectes molt diversos de la societat contemporània, també aprofita per a obtindre una metàfora de l'aleatorietat que implica tant la lectura dels blogs policèntrics com la creació col·lectiva espontània i independent; la catosfera té certes qualitats de rizomàtica, perquè emergeix gairebé subterràniament, «des de baix cap a dalt», conflueix com una voluntat d'expressió de les veus que no accedeixen habitualment als canals tradicionals de difusió massiva (televisió, ràdio...) i demostra que es converteix en un referent primordial i en un gran laboratori humanístic d'idees i sensacions que arrodoneixen la consciència dels catalanoparlants, sovint des del plànol més personal i subjectiu: potser pel camí de la màxima subjectivitat arribem a establir la condició completa de la nostra forma de ser; l'avantatge tàctic del blocs respecte als unilaterals mass-media tradicionals sense dubte és que permet un diàleg directe, per escrit, entre creadors i lectors; des d'aquest angle, la Catosfera també és una incessant conversa rizomàtica, a voltes inesperada, bastida d'incomptables apel·lacions, assentiments, matisacions i suggerències.
 

10. «Ultralocàlia». Paül Limorti (Monòver, 1966). Llicenciat en Filologia Catalana. Professor d’ensenyament secundari de valencià a Elda; professor universitari associat a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant.  Gestor Wordpress; disseny WuCoco. 

Com a professor de valencià i com a autor d’«Ultralocàlia», un dels noms més veterans de la catosfera valenciana, quin futur albires per a la llengua a internet i al País Valencià?
En català disposem de traduccions bones de les principals eines de programari lliure gràcies a Softcatalà i a d'altres espontanis. Podem instal·lar eines web 2.0 ben traduïdes i de tota mena: Wordpress, Joomla, Drupal, Webcalendar, TikiWiki... diversos gestors de fotografies i ferramentes educatives variades: Moodle, Hotpotatoes, eXe Learning, JClic... també compta la tasca dels espontanis (jo mateix vaig traduir perquè sí el mòdul de webquest de Moodle, per exemple)... Tenim des de ben aviat informació de qualitat a la xarxa: Vilaweb, Avui.cat... En l'àmbit de les TIC, valencians, catalans i illencs formem una avantguarda que ha fet que el català/valencià siga una llengua respectada a la www: la faena del Xtec va ser pionera, també de la gent que es dedica a les Webquest, a l'ús de Moodle... tenim valencians molt posats: Felipe Zayas, o Carles Ferrando que ha traduït eXe Learning, la gent de la Jaume I de Castelló (Jordi Adell i companyia), els Novadors i el grup del CEFIRE de Sagunt, darrerament Bromera està molt interessada per la qüestió.  I en els darrers dos anys s'ha produït també l'esclat dels blogs a tot arreu, amb xàrcies de diferents dimensions: locals, comarcals i nacionals. En resum, segurament la presència de la llengua a la xàrcia és més vital que en la vida analògica, especialment pel que fa al periodisme ciutadà i a les webs de col·lectius diversos i nombrosos.

Quant a la vitalitat de la llengua en el món analògic... no ho sé. Aquesta és la resposta que instintivament em ve al cap quan pense en una resposta. No ho sé. Podria parlar de l'experiència en el meu rodal i tindria un valor anecdòtic i molt poca fiabilitat. A Elda, per exemple, s'ha passat de llançar-li pedres a Enric Valor (en l'entrevista que li va fer Rosa Serrano, crec que va ser, deia que a Elda va conéixer la xenofòbia i que l'apedregaven quan anava amb la bicicleta a treballar perquè parlava en valencià) a tenir molt pocs alumnes exempts en Secundària (en la pràctica quasi cap, perquè els exempts en molts casos estan a l'aula treballant l'assignatura), el PIP voluntari és un èxit al meu institut (Valle de Elda) i ahir em van dir que a una altre institut (La Torreta) que l'ha implantat enguany les sol·licituds els han desbordat. Però els valencians castellanoparlants poden esdevenir a tot estirar uns companys de viatge i no depén del tot d'ells el futur de la llengua. La deserció en parelles bilingües encara continua i tot i que encara hi ha molts valencians que recuperen la llengua, no sol ser el més habitual; l'allau d'immigrants no sé si la podrem integrar i els usos institucionals en ajuntaments governats per uns o per altres no ajuden gens ni mica (la Generalitat deixem-la estar).

A la Universitat d'Alacant, els alumnes no valencians i estrangers que vénen a les meues classes de Traducció i Interpretació (ensenye a parlar i a escriure als alumnes de fora del País, de les comarques castellanes del sud que han estat exempts en secundària, a estrangers establits aquí i a Erasmus)  mostren molt d'interés i el rebuig és inexistent, però l'entorn de la ciutat d'Alacant no ajuda massa a crear lligams entre l'aprenentatge i la realitat i els referents que tenen relacionats amb la cultura i la llengua són, sobretot, els de Catalunya. D'altra banda, en aquest entorn meu de treball l'ús de noves tecnologies associades a la llengua i la divulgació dels portals informatius i de les eines lingüístiques disponibles a la xàrcia a través dels enllaços que els facilite al Campus Virtual de la universitat i al bloc de l'assignatura ajuden a prestigiar la llengua, un fet que ha contribuït, al País Valencià, a col·locar-la en el món urbà tecnològic i a rebaixar molt i molt la visió de llegua pobletana i hortolana que tenia fa només vint anys.


11. «Depasseig». Elisabet Roig (Barcelona, 1977). Llicenciada en Filologia Catalana. Editora de llibres de text, traductora i escriptora.  Gestor i disseny Blogger. 

Catalana resident a la ciutat de València, com veus i vius diàriament la qüestió de la llengua a terres valencianes?
Després de gairebé vuit anys vivint aquí, sóc molt pessimista pel que fa a la qüestió de la llengua. Si ja és difícil per a una persona del País Valencià fer una vida normal en la seva llengua, perquè molta gent no l’entén o no s'esforça a entendre-la, imagina una de Barcelona amb «aquell accent de dalt». Parlar-la no la parlaran, però que està ple d'experts en dialectologia, déu n'hi do!, de seguida et clissen i quan s'adonen que ets de Catalunya... ja només es dirigeixen a tu en castellà. I és que la situació, almenys a València ciutat i rodalia, que és el que conec millor i a on m'estic referint tota l'estona, és molt desesperançadora. I no és sols un fet que afecti la conversa diària, es tracta també de l'ensenyament, la publicitat, els rètols de les botigues, els noms de molts carrers, la vida cultural... El pitjor de tot és que no sembla que hagi de revifar. És molt esgotador. Tot i així, no puc deixar de sentir-me «afortunada» perquè podria dir que la meitat de la gent amb qui em relaciono a València també parla català; i és que aquest va ser el meu primer gran pànic en establir-me aquí: «hauré de deixar de fer servir la meva llengua la major part del temps?»

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post