No cal ser molt llest per adonar-se que la present situació en què es troba el València CF és reflex, igual que la situació política del nostre país, de la societat que el conforma.  Paradigmàticament mediterrània, la societat valenciana és capaç del millor i del pitjor, oberta, treballadora, riallera i alegre, però irracional, autosatisfeta i traïdora a les seues arrels si amb això pot satisfer la seua irracionalitat o la seua butxaca i posició social. I ací estem, en una crisi d'identitat per una banda i en una crisi de club per l'altra. Ambdós crisis pinten prou malament, però un canvi significatiu de direcció podria reparar les dos situacions, o estabilitzar-les, si més no.

Si fem servir la memòria, eixa capacitat tan morta en els valencians, podrem comprovar que el València campió no tenia estrelles, sinó que més bé es tractava d'un equip fort, compost per jugadors treballadors, lluitadors. El fet de guanyar una copa, dues lligues, una UEFA i arribar a dues finals de la Champions League seguint aquesta filosofia no va fer que els directius i l'afició del València pensaren que eixe era el camí. Se'ns va pujar l'èxit al cap i vam començar a demanar jugadors estel·lars. En l'ànsia per contractar noms que callaren les veus de l'afició més absurdament exigents, s'ha fitxat molt, massa, s'ha perdut el nord, i en aquesta situació ens trobem. I en l'ànsia per voler jugar a l'atac, es va destituir Quique com a entrenador, i no és que siga sant de la meua devoció, però ací estem ara. Vull recordar que el València de Benítez va guanyar les lligues al Madrid galàctic amb els
seus Zidane, Beckham, Figo i companyia. Canviarien vostès eixe València per tindre aquests noms al seu equip? Sembla ser que una part important de l'afició ho faria. Jo, certament, no, perquè amb ells no haguérem guanyat, com no ho va fer el Madrid.

La filosofia d'aquell equip es va resumir en un gest de ràbia d'Albelda (oh, capità!), en un partit contra l'Espanyol, a Mestalla, quan, amb deu jugadors al camp i perdent 0-1, es va remuntar, mentres el Madrid perdia a Sant Sebastià i ens embutxacàvem pràcticament un títol que es va rematar la setmana següent a Màlaga. Molts recordaran aquell gest. Jo em quede amb això, i em quede amb la lluita dels xicots que els anys 2000 i 2001 ens van portar a sengles finals de la Champions League. Buscar la comparació constant amb el Madrid o el Barça obeeix a un lamentable complex d'inferioritat que ens ha portat on estem, i no només esportivament, aquest complex d'inferioritat es reflecteix també socialment i política.

Som qui som, i hem de lluitar amb els recursos de què disposem. Ara només ens resta esperar el miracle, poder guanyar-li al Barça el proper dijous per força i esperit (si en resta una mica) i que es corregisca el rumb de l'equip de cara al futur. Com a primera mesura, proposaria recuperar els tres apartats. L'aparició d'Albelda a l'equip tindria un efecte moral miraculós tant en l'equip com en l'afició. Valencià de la Ribera, dels qui "senten el ferro", el gest de ràbia que esmentava abans podria tornar-nos el caràcter guanyador que  necessitem ara i sempre. No perdem el nord, acceptem-nos com som i obrem en conseqüència; ens anirà molt millor, tant esportivament com, molt més important, políticament.

Manuel Perucho és membre de Xúquer Viu i de Valencians pel Canvi 

Altres articles de l'autor:

El dèficit democràtic al País Valencià

Crònica d'una mort anunciada

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post