Darrere de cada faula hi ha intrínseca una moralitat, un ensenyament moral que hem d’aprendre amb respecte i humilitat per a viure i deixar viure amb llibertat. Aquesta faula ha despertat la meua imaginació que s’ha esdevinguda en diferents interrogants. 
 
—Darrere de cada arbre, en les seues pròpies arrels, viu amagat un corcó? Un corcó que espera en estat latent que la ingenuïtat i la innocència dels orígens comencen a sondrollar?  
 
—Si un arbre oblida la seua naturalesa que li permet flotar sobre les aigües, aleshores comet la terrible equivocació d’agafar-se a un vaixell que s’enfonsa? O tal volta s’enfonsa perquè està tripulat per nombrosos sinistres i tenebrosos passatgers? 
 
—Si el taronger va perdre el camí dins del bosc, aquell que deixava empremta de tarongina en el seu lent caminar i començà a embriagar tot el seu voltant amb pudor de cremat i putrefacció, per què no es va asseure en una de les vores del camí, es concentrà i medità que, tal volta, ara les seues intencions no eren tan justes i correctes? 
 
—Hem de confiar que el corcó mora de mort natural? Tan ben alimentat com estava? Normalment mor l’arbre malalt. 
 
—A la fi hi ha esperança per als tarongers que s’adonen que han de llaurar fondo per a fer bones taronges redones i dolces?