 Hi havia una vegada un modest partit polític de tendència
valencianista que caminava molt rectament, però tot just passet a passet, per un
bosc rodejat de poderosos pins i de pansides sureres. Durant la seua travessia,
el modest partit polític de tendència valencianista (d’ara endavant, el
taronger) va ser capaç de deixar empremta allà per on passava. En deien: «no són
com els altres, estos són els nostres, els del poble». Frase que, en llenguatge
al·legòric, traduirem: «Quines taronges més dolces i redones que fan». Foren anys, com bé s’imaginen, de lent caminar per tal d’arribar a l’altra
vora del bosc. Però fins el camí més llarg comença amb un primer pas, i amb un
últim pas s’acaba. El taronger, doncs, fa ja cosa de cinc anys, estigué a punt a
puntet de creuar tot el bosc de pins i de sureres. Però quan ja no els faltava
més que l’empenta definitiva, un corcó començà a rosegar-li les arrels i les
entranyes, mentre cridava:
—És un pi disfressat, és un pi disfressat!
El corcó aconseguí que les taronges del taronger es marciren i que la
vivor de les fulles també tendira a grisejar. I el taronger, tan prop com es
trobava ja del poble, no tingué forces per a l’últim pas. Entristit, quasi
deprimit, el taronger no sabia si abandonar o si rendir-se. I, en l’últim
moment, decidí buscar ajuda.
—Corcó, amic meu: vols que continuem els dos caminant cap al poble? Vols
que unim les nostres forces per a convertir-nos en un arbre encara més gran i
fort?
No, jo tampoc no ho vaig entendre.
El taronger s’uní al corcó com un nàufrag s’agafa al vaixell que
s’enfonsa. I així pensava que culminaria la llarga travessia. Però no fou així.
Des d’aleshores, el taronger deixà de florir. El corcó feia caure totes les
flors, a totes deia que no. I les poques taronges que li quedaven, li les
arrabassaven els pins, però ell creia que se n’anaven amb les sureres. Així que
el taronger, sense flors ni taronges, cada volta més lluny del poble, esdevingué
irrecognoscible.
Ara ho té difícil el taronger: els pins són més poderosos que mai; i les
sureres sembla que es refan gràcies a la vitalitat d’una colònia de sureres
pròxima. Però no sembla trist del tot, el taronger, perquè ha rebut una bona
notícia: el corcó ha mort de mort natural. Unes fulletes comencen a borronar,
però són tendres i fràgils. Tal volta, si ha aprés quin és el camí correcte, les
cuidarà perquè cresquen i en germinen dolces taronges redones. Taronges ben
taronges, vull dir. Doncs ja està tot dit. Ànim amb la llaurança.
Juli Martínez Amorós és tècnic lingüístic de la Universitat d'Alacant
Altres articles d'aquest autor
»
1 Comentari
1"Faula" Darrere de cada faula hi ha intrínseca una moralitat, un ensenyament moral que hem d’aprendre amb respecte i humilitat per a viure i deixar viure amb llibertat. Aquesta faula ha despertat la meua imaginació que s’ha esdevinguda en diferents interrogants. —Darrere de cada arbre, en les seues pròpies arrels, viu amagat un corcó? Un corcó que espera en estat latent que la ingenuïtat i la innocència dels orígens comencen a sondrollar? —Si un arbre oblida la seua naturalesa que li permet flotar sobre les aigües, aleshores comet la terrible equivocació d’agafar-se a un vaixell que s’enfonsa? O tal volta s’enfonsa perquè està tripulat per nombrosos sinistres i tenebrosos passatgers? —Si el taronger va perdre el camí dins del bosc, aquell que deixava empremta de tarongina en el seu lent caminar i començà a embriagar tot el seu voltant amb pudor de cremat i putrefacció, per què no es va asseure en una de les vores del camí, es concentrà i medità que, tal volta, ara les seues intencions no eren tan justes i correctes? —Hem de confiar que el corcó mora de mort natural? Tan ben alimentat com estava? Normalment mor l’arbre malalt. —A la fi hi ha esperança per als tarongers que s’adonen que han de llaurar fondo per a fer bones taronges redones i dolces?
» Deixa una opinió
|