Fa uns dies un amic m'interrogava sobre la inutilitat de prendre part directament en els afers polítics que ens puguen (o no) afectar: «perquè varen servir totes aquelles manifestacions en contra de la guerra d'Iraq?, que la vàrem poder aturar?». Efectivament, ara que fa cinc anys que començaren els bombardejos i la invasió, i quan també portem un altre bon període de temps des que oficialment ja va «acabar» la resposta és «no, no la vàrem poder aturar».

Això significa que «no varen servir per res»? Ni de bon tros. Hui, amb les mateixes falles metafòriques però ben reals al cel de Bagdad, podem trobar un escenari ben diferent del que hi havia cinc anys abans. L'idealisme neoconservador està més desacreditat que mai. Els ideòlegs del «nou segle americà» s'han trobat al davant una bona dosi de realitat i s'han adonat que plasmar a la pràctica les cabòries que puguen fer en una homília conjunta té més contres que no es pensaven. Alerta!, això vol dir que la política exterior nordamericana ha pres -i prendrà- un gir cap a la destensió i el multilateralisme mentres se soluciona el desficaci d'Iraq. Però no vol dir que el rovell de l'ou, les polítiques d'hegemonia econòmica neoliberal, estiguen a la baixa. Ans tot el contrari: només cal fer una ullada al país més confessionalment estatalista que n'hi ha per trobar un Sarkozy que no feia molt recordava la Tatcher posant contra les cordes les vagues sindicals. Encara sort que Carla Bruni continua fent tasques de sapadora.

Però potser el millor exemple -i el més important- el trobem a la capital de l'Imperi. La centralitat política als Estats Units és un vaixell que sura damunt un gran riu de lava. El desplaçament és mil·limètric, lent i exhasperant, però inapelable. Es tracta possiblement del valor més important de tots els que hi haja sobre la taula del joc polític americà. Doncs bé, ara com ara podem trobar que aquesta anhelada centralitat es troba molt més decantada cap a l'esquerra del que ho podria estar fa cinc anys. Com tots els fruits, els resultats de les mobilitzacions en contra de la guerra d'Iraq s'han de collir en la respectiva temporada i s'ha de ser pacient perquè estiguen ben madurs. Però què és el que trobem en comú entre Hillary Clinton, Barack Obama o John McCain? Potser no res, però alhora moltíssimes coses.

La primera i més evident és la novetat que suposa les candidatures d'una dona o d'un negre per optar al lloc de president mundial. Cal no subestimar aquest fet com una anècdota, precisament en el país en què cada detall i cada gest val el pes en or per eixamplar eixa centralitat de suports de què parlàvem. Farà uns anys els demòcrates podrien calcular que eixe desplaçament cap a l'esquerra no seria comprat per la societat. Hui la gran maquinària electoral ha fet engreixar els mecanismes i trobem que eixe factor fins i tot «ven».

Així i tot, potser la figura menys mediàtica, però alhora més decisiva, de McCain siga encara més esclaridora. El governador d'Arizona és, probablement, el republicà menys republicà que els de l'elefant han pogut trobar com a aspirant a la Casa Blanca. Es tracta d'un polític que no fa bandera dels afers religiosos i morals, precisament el punt número u de l'agenda de qualsevol republicà que se'n pree. És un falcó en política exterior, però, tot i que puga semblar estrany, un falcó multilateralista, que creu en la necessitat de forjar grans coalicions d'aliats -els que anomena «amics d'Amèrica»- abans d'emprendre una «aventura» ideològica com fou la guerra d'Iraq. Però sobretot es pot tractar de l'únic polític americà que tinga prou autoritat per ell mateix a traure les tropes de l'antiga Babilònia sense poder ser acusat de traïció. És a dir, qualsevol demòcrata, pel simple fet de ser-ho, ara com ara seria sospitós de «cedir al xantatge dels terroristes» en cas de començar una maniobra tan important com aquesta. En eixe aspecte, la victòria referencial republicana és total. Però qui podrà posar en dubte la «qualitat de patriota» de tot un «heroi de guerra» com McCain, que va pasar uns cinc anys capturat i torturat pel Viet Cong?

Pot semblar, en definitiva, molt ingenu pensar que aquests moviments al saló de palau puguen haver tingut un origen en un clam de protesta d'uns milers de persones anònimes a peu de carrer. Així i tot, la metàfora de la bola de neu pot ser-hi aplicable, ja que el venedor ha d'oferir al consumidor eixa centralitat política de què parlàvem. I els grans estrategs del pentàgon, o de qualsevol altra metonímia del Poder amb majúscules, ja s'ho oloren: el mercat no compra aventures unilateralistes.

Ricard Chulià és redactor de Pàgina 26

Altres articles d'aquest autor:

Les dificultats del nou Estat kosovar 

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post