 Anit vam viure unes hores inoblidables a la Casa del Llibre
de Barcelona en la presentació d’El meu
germà Pol, d’Isabel-Clara Simó. Actuava de mestre de cerimònies Lluís
Llach, que va arribar (acompanyat per Laura) mitja hora abans de l’acte, tal i
com havia promés. Es va sorprendre que la sala ja estiguera plena, i li vaig
haver d’admetre que nosaltres també: hi havia gent esperant des de les 5! Va
anar a prendre un café, i quan va tornar ja no hi cabia ni una ànima: s’havien
acabat les cadires i la gent omplia tot l’espai disponible, s’asseia a les
escales i ocupava les balconades laterals. En tot moment es va mostrar molt
humil, molt tímid, i se’l notava aclaparat. Començàrem amb una puntualitat
absoluta, i Lluís Llach no va estalviar elogis envers la novel·la. Va acceptar
d’immediat la invitació a participar-hi tot i que no es prodiga en presentacions
literàries (i encara menys, en el moment present), i va confessar que va encetar
la lectura amb els dits creuats per si no li agradava.
Però, en paraules
textuals: «vaig començar a riure a la primera pàgina i no vaig parar de riure
fins que vaig començar a plorar». Va destacar la força de la narradora «un
personatge maquíssim, de mirada innocent i neta», i el seu desig que el llibre
fóra un èxit perquè tots els sentiments que conté arribaren a molta
gent. Isabel li va mostrar l’agraïment pel suport a l'obra (va ser un
extraordinari regal d’aniversari: avui fa 65 anys) i la seua alegria (que
òbviament compartim tot l’equip de l’editorial) per haver contribuït a «traure’l
del cau, sentir de nou ben a prop la seua veu immortal».
En acabar la intervenció de l’autora, Llach va prendre de nou
la paraula per dir-nos que no, que el que havia dit Isabel no era la novel·la,
que El
meu germà Pol era molt més del que ella havia explicat, però que sovint
els creadors no perceben tot el que han estat capaços de transmetre amb la seua
obra. Va citar Martí i Pol quan deia que es reconeixia com a poeta quan rellegia
els seus versos i s’adonava que deien més coses del que inicialment s’havia
proposat de dir. A la taula, i estic convençut que també al públic, ens vam
emocionar de valent amb les seues paraules. Osti, és que va ser molt fort!
Jo, d’ara endavant, posaré al currículum que un dia vaig actuar com a teloner de
Lluís Llach. I com a guardaespatlles, fins l’eixida!
La cua de signatures
d’Isabel, en acabar l’acte, es va allargar més de mitja hora farcida d’elogis i
mostres d’agraïment i de felicitació que em recordaven la
pacient espera dels fans de Laura Gallego. Quin goig, de veritat. Va ser un
dia memorable. Un «subidón», vaja.
»
Comenta aquesta notícia
Encara no hi ha comentaris
» Deixa una opinió
|
