Però, per què es parla aquesta varietat al País Valencià? La història i la lingüística han demostrat que és resultat d’una transferència del català del Principat. La comparació de formes valencianes i de la resta del domini lingüístic confirma aquesta unitat que contrasta amb les diferències que ofereixen el castellà i l’occità: pertot es diu peu enfront del cast. pie i l’occ. pè; dit (cast. dedo, occ. dèt); mà (cast. mano, occ. man); deu (cast. diez, occ. dètz); poc (cast. poco, occ. pauc); pluja (cast. lluvia, occ. plueja); ull (cast. ojo, occ. uèlh); etc. Les afinitats són més fortes encara amb el català nord-occidental, d’on procedia una part important dels colonitzadors: el color occidental es percep en la claredat del vocalisme i en mots com birbar «eixarcolar», espill «mirall», amprar «manllevar», jònec «vedell, vedellet», (a)pegar «encomanar», timó «farigola», gronsa «tremuja», etc.

Per contra, el substrat mossàrab, avui dit romandalusí, s’ha revelat inexistent, després d’estudis seriosos com els de Carme Barceló, G. Colón; present, en tot cas, en toponímia. Fonamentar la personalitat del valencià en unes bases tan fràgils, tan evanescents com el pretès mossarabisme, la capa romànica de parlars anteriors a la invasió musulmana, és una hipòtesi avui totalment desprestigiada. En canvi, un estudi aprofundit dels suposats mossarabismes fa evident la seva atribució a recialles de la colonització aragonesa en terres valencianes i el continuat aveïnament de gent d’aquella procedència a l’àrea predominantment de parla catalana que, segons les comarques, oscil•lava entre un 20 i un 50 % i que va ser absorbida per la majoria catalanoparlant, no sense deixar alguns supervivents: corbo «cistella», gemecar «gemegar», lloma «serrat», colmena «buc d’abelles», lapo «galtada, escopinada», mortitxol «albat», assagador «carrerada», llanda «llauna», grill cantador «grill» (enfront de grill «llagost»), sisquera «tant de bo», etc., com han demostrat Colón, Casanova, Josep Martines i jo mateix (Veny 2006: 131-143). Em plau ara afegirhi villabarquí (villamarquí) ‘filaberquí, classe de trepant’, mot d’origen neerlandès, passat al fr. virebrequin (vilebrequin) i d’aquí a l’occ. biro-brequí, bire-berquin, acomodat en aragonès en billabarquín, billamarquín, que és la mare del val. villabarquí, villamarquí, amb un primer component, villa (billa) que no respon a les característiques fonètiques del derivat del llat. villa, que en català és vila, i no *villa (Veny 2008).

Però a aquest contacte històric va succeir-ne un altre, el del castellà, que s’inicia el s. xv amb la cort de Germana de Foix, a un nivell minoritari de persones cultivades, s’accentua després amb la predicació, el conreu literari, el teatre bilingüe, el prestigi de nuclis socials castellanitzats o la immigració d’aragonesos assimilats al castellà. El valencià esdevé aleshores un territori lingüístic de contrastos: els més rancis arcaismes, (brial, fenoll, oldre, colp, etc.) conviuen amb els més sorprenents castellanismes, a voltes amb matisacions semàntiques; hem vist el cas de coa/cua, al qual s’ha d’afegir rabo, aplicat a una extremitat pilosa enfront dels primers, dits d’una extremitat carnosa (d’un peix, per exemple). Mots com «entonces» o «làbios» s’installen en els vostres parlars; el darrer, «làbios», en convivència amb morros, com a Mallorca, sovint sense connotació pejorativa, i «entonces» que tenia el substitut genuí llavors (i cellavors). J. Nebot (1887) ja cita aquestes paraules, entre d’altres, com les que s’havien de «admitir como buenas y legítimamente valencianas» i que «ya es muy difícil si no imposible desterrarlas» (ap. Rafanell 1988: 88). S’equivocava el pseudogramàtic, ja que la llengua formal ha proscrit aquestes formes espúries perquè atempten contra la seva naturalesa i dignitat.

Potser a causa d’un cert bilingüisme (o diglòssia) han tingut lloc en valencià adaptacions espontànies dels castellanismes «barato» i «regalo», convertits en barat i regal, respectivament; mentre que, fora del valencià, «barato» i «regalo» formen part de la parla col•loquial i només les corregeix l’escola o el contacte amb la normativa (Veny 1978: 203). Aquell tractament espontani entre els parlants d’aquesta comunitat va adquirir un caràcter quasi grotesc en algun lexicògraf, com Carles Ros, en adaptar els cast. «charco» i «acebuche» en jarch» (pron. txarc) i acebùig» (Veny 2006: 32). És ben cert que els excessos, també en lingüística, són perjudicials. L’alternativa de llengües, encara que fos practicada per una part de la població (a la província de Castelló només el 25 % estava alfabetitzat), afavoria l’establiment de correspondències castellà = valencià a partir d’un patró, amb resultats interessants per a la lingüística general. Així, sobre la base de l’equivalència cast. de[x]ar = val. de[jS] ar s’han pogut formar en valencià variants com navaixa, antoixos, moixarra, eixèrcit a partir dels corresponents mots castellans navaja, antojos, mojarra, ejército. I des de l’altre model d’equivalència cast. án[x]el = val. àn[dZ]el, s’han generat formes com «navatja», «orutjo», «tratge», «semetjar», etc. (ensordits en apitxat en navatxa, orutxo, etc.), rèpliques dels respectius cast. navaja, orujo, traje, semejar, etc. (Veny 2006: 61-76)

Entre els parlants monolingües, en canvi, era freqüent el que he anomenat queada, és a dir, l’adaptació del fonema [x] segons el punt d’articulació: cast. [x] = val. [k]; en les enquestes de l’ALDC hem recollit casos com «anquines», «canquilons» (carquilons, trenquilons), «bandeca (mandeca), «refaco», «canaros» (< geranios). Avui, amb una àmplia alfabetització i un augment del bilingüisme, el fenomen ha estat drenat a un ús estrictament irònic: es pot parlar d’un «canal requional», d’un «quefe de RTVE» o d’»Aleco Vidal Cuadras», evidentment en un to no gens laudatori. Una altra possibilitat ha estat la ultracorrecció responsable d’articulacions com male[x]ons «malecons», [x]imono «quimono» o re[x]eno «requeno» (Veny 2006: 33-60).

Veurem ara casos d’expansió d’elements lingüístics valencians a l’interior de l’àrea pròpia, als altres dialectes i, finalment, a l’exterior del domini. En el primer cas es troba l’adjectiu valencià, que ha saltat la frontera autonòmica per a designar un objecte específic de cultura material: es tracta de la destral valenciana, del caragol valencià «caragol de lluna, Natica hebraea» o de productes gastronòmics tan saborosos com la fideuada o l’arròs a la valenciana, precedent aquest del nom de la victoriosa i suculenta paella; més curiós és el sintagma cosí valencià «cosí segon, fill de cosí», probablement per la llunyania parental comparada amb la geogràfica; tornant a la gastronomia, la llonganissa preparada a Tàrbena a l’estil mallorquí, com a conseqüència de la colonització insular del segle XVII, ha arribat a Castelló amb el nom de tàrmena (recordem el cas semblant de llonganissa a partir de la comarca de Lucània, productora d’aquest embotit).

Pel que fa a la llengua estàndard, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, on els membres valencians tenen un pes específic decisiu, ha incorporat al Diccionari normatiu centenars de mots; Fabra ja ho havia fet tímidament (atzucac, torcar), però després la SF n’ha augmentat el nombre (alficòs, raïl, recialles, etc.), que estan a la disposició dels usuaris de tot el domini: els denotatius (alficòs, pebrella) són necessaris i únics per a l’expressió dels respectius referents; els altres són alternatives als valencianoparlants o valencianoescrivents: els més adherits a la seva varietat poden usar raïl, fadrí, pigota, etc., mentre que per a un públic més ampli poden recórrer a arrel, solter, verola, etc. Però sempre hauria de quedar clara la distinció entre llengua parlada i llengua escrita o formal: la primera té un grau molt alt de permissivitat, on caben escapçaments fonètics, formes vulgars i algun estrangerisme, segons variació de registres; l’escrita, la formal, en canvi, és més unitària, més selectiva, més solidària; a mesura que pugem la piràmide de la llengua, ens acostem més a solucions compartides que faciliten la intercomprensió i la participació còmoda en un projecte comú que ens fa més grans i més fidels a les nostres arrels i a la nostra tradició literària, on es donen la mà Ausiàs March, Ramon Llull i Jacint Verdaguer.

Però no manca la transmissió d’elements valencians cap a altres llengües, com el castellà i l’occità. Permeteu-me uns exemples. Fa temps, el 1923, Francesc de B. Moll va demostrar que el cast. panoli «(persona) boba o simple’ (Seco) ve de pa en oli a partir de la idea de bondat absoluta inherent al mot pa estesa per metàfora a la persona massa bona, sens malícia, un beneitó (Veny 2007: 34). El valencí (o balencí) de terres extremes meridionals és un raïm sobretot de taula el nom del qual, amb el referent, basat en el gentilici aràbic, és ben conegut a Andalusia, Múrcia i França (Favà 2001: 367-368); igualment, el carló, reducció de Benicarló, s’ha expandit a Andalusia i l’Argentina; el palop, originat en el topònim Polop, ha arribat fins a Sardenya (Favà 245-250); i el murvedre, fill del topònim saguntí, s’eixampla fins a Provença, on és conegut des del segle XVI (Veny 1991:64; Favà 2001: 245-250, 223-225) No podem oblidar, dins aquesta línia, el paper de pont exercit pel valencià de cara a la propagació de certs ictiònims cap a la costa murciana i andalusa. Ens ocuparem de garneu i xanguet. El primer és d’origen occità, format sobre el llat. grunnire més el sufix -ard (< germ. hard), és a dir, gronard «grunyidor», pel soroll que emet quan és pujat a la barca. Passat a la costa del Rosselló i el Principat amb el canvi a garneu (on ha pres el sentit figurat de «astut, murri»), va baixar pel litoral valencià fins aplegar a Andalusia (garneo) (Veny 1992), on també va arribar el genovesisme xanguet (< xanc ‘blanc’ + un sufix diminutiu per la petita dimensió del peix), transitant per la costa oriental i convertit en «chanquete», avui nom emblemàtic de la ciutat de Màlaga.

Que el valencià presenta característiques pròpies dins el gran conjunt català és un fet evident. Però aquelles són diluïdes dins una palmària unitat. Així, si tenim en compte el lèxic bàsic i disponible de tota la llengua històrica, sols un 5-6 % ofereix diferències, a voltes simplement formals, imputables a la seva situació lateral, l’herència diversa rebuda de Catalunya, el contacte de llengües i la creativitat interna. En morfologia crida l’atenció dels externs la coincidència de les persones 1 i 3 del present d’indicatiu de l’auxiliar haver: ha vingut pot significar «jo he vingut» i «ell ha vingut» i és resultat d’una regularització analògica a partir de les altres persones del paradigma de present (has, ha, ham, hau, han vingut), fenomen que és una excepció a la força antihomonimitzadora tan ardidament defensada per J. Gilliéron, J. Orr i A. Griera (Veny 2005); d’altra banda, el sufix -ada, tan productiu, ofereix unitats desconegudes a la resta de la llengua, com navada «aiguavés, vessant», aplicada de primer a la coberta de les naus dels temples, sitiada «lloc de sitis o bucs d’abella» o noviada «menjada de noces». Sempre m’ha fascinat l’ús emfàtic de mateix posposat a pronoms i adverbis però en forma femenina invariable: ell mateixa, ells mateixa, així mateixa, hui mateixa; una manifestació gramatical feminista realitzada des de segles enrere i que, com a pionera, mereix salves d’honor. En lèxic sobta a un observador de fora el mot blanca «garsa» (per què el blanc si el negre participa igualment del color del seu plomatge?) o la pallola «xarampió», mot relacionat amb palla potser pel costum, registrat en altres països, de tapar les fissures de portes i finestres perquè no entrés el vent (potser la llum en el nostre cas) que podria molestar el pacient (Cortelazzo 1969: 237). Encara la cultura popular brinda casos diferenciats de la resta del domini lingüístic: les taquetes blanques –o leuconíquia– que ixen –o eixien– a les ungles no són interpretades aquí com a mentides dites especialment pels infants (una obsoleta eina pacífica de correcció moral), sinó, amb visió més optimista, com a senyal de futurs regals, de riquesa o d’amor (ALDC I, m. 110 i Veny 1999). Recialles decadents d’antigues creences davant fenòmens estranys o singulars.

Finalment, no puc amagar la meva passió per l’etimologia, per trobar l’origen d’un mot, d’endinsar-me en la seva entranya i resseguir els avatars de la seva forma i contingut.I així, em plau de dir-vos que, pouant en el vostre fons valencià, m’ha procurat una fruïció indicible pervenir als ètims del randell de molesta picada, de la merita planyívola, de les dolces melenquines, del pastril de remotes ressonàncies clàssiques, de la baila pigallada o del jular o joglar del mar. I encara, en aquest terreny, voldria obsequiar-vos amb una nova proposta. Es tracta del nom d’un pardal de les vostres terres, el sisó (Tetrax tetrax), del qual Coromines afirma que seria una extensió de sisó «moneda de sis diners» pel fet que un document de 1369 deia que un sisó valia sis diners i el mot s’hauria estès al castellà i al portuguès. Tanmateix, formes congèneres dels dialectes septentrionals d’Itàlia, com zzisòn, tsizówn, ant. cison (LEI), invaliden aquella interpretació i ens acosten a un derivat del llat. Caesius «color gris verd», més el sufix -one, és a dir, *caesione, *ceisone que explicaria el port. ant. cison i el cast. ant. seisón, sense necessitat de recórrer a una afalagadora però improcedent expansió del català cap a l’interior de la península. Les etimologies no es busquen, es troben. I és evident que la lingüística romànica hi ajuda.

Al llarg de tot el que precedeix, queda clar que les paraules no són paret, frontera, sinó pont, diàleg, companyia. I la unitat no està renyida amb la varietat. Potser són escaients uns versos de Verdaguer, variant del seu poema «Barcelona a Montpeller», que em plau recordar: «Mallorquins i valencians, / monpelerins, [catalans], / aucells tots de ma niuada. / restau quiscun en son niu, / no perdeu lo parentiu, no deslligueu ma abraçada», on bateguen tres missatges, el reconeixement de la personalitat valenciana («restau quiscun en son niu»), de l’estreta comunitat lingüística («no perdeu lo parentiu») i de la necessària confraternitat («no deslligueu ma abraçada») (Veny 2006: 44-45).

No voldria concloure aquesta intervenció sense un breu capítol de gràcies. Primerament, als qui van sembrar i fer créixer la inquietud i l’amor per la nostra llengua a través d’un mestratge directe (Badia, Bastardas) o de la seva obra (Moll, Coromines, Sanchis Guarner); després, al departament de Filologia Catalana, encapçalat pels meus padrins, Emili Casanova i Antoni Ferrando; i a la Universitat de València, pel vostre gest generós. Portaré el vostre nom tatuat a les ales del meu cor, en perpetu regraciament. No sé si mereixo el títol de Doctor Honoris Causa que acabeu d’atorgar-me, potser sí el de Doctor Laboris Causa, com diria Francesc de B. Moll, per la faena feta, i per això, mentre Déu em presti vida, com diria l’autor del vostre Curial, restaré al vostre servici, a peu d’obra, obert al vostre manar, cultivant amb amor i passió el nostre jardí de la llengua.

Moltes gràcies!

Segona part del discurs amb què Joan Veny va ser investit el passat 25 d'abril com a  doctor honoris causa per la Universitat de València.  Podeu llegir la primera part ací.

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post