Les coses clares. La major part dels valencians i les valencianes tenen una consciència nacional sòlida i clara i és l'espanyola. La identitat valenciana existeix, i importa (i tant que importa!), però subjau com a identitat regional sobre la qual precisament se sustenta l'espanyola. Per a la major part de la societat valenciana... ser valencians és la seua manera de ser espanyols. La retòrica habitual de «som una nació oprimida i segrestada» per al cas valencià és senzillament desmesuradament generosa. Potser el nostre poble pateix d'amnèsia col·lectiva i de manca de voluntat, però fa molts anys que deixà d'estar oprimit i, si ha estat segrestat, ha desenvolupat una simptomàtica síndrome d'Estocolm, és a dir, la fascinació per qui el té captiu. Els valencians i valencianes, majoritàriament, són hui espanyols (o valencianyols) amb gust.

Els i les valencianistes som, així doncs, l'excepció, i sent conscients d'este fet no tenim a priori motiu per llançar la tovallola i abandonar el somni davant d'una crua realitat. El País Valencià com a nació, la «nació valenciana», és factible precisament perquè hi ha nacionalistes valencians, persones amb desig de construir-la. Sempre he pensat, però, que negar la realitat és la pitjor estratègia per a transformar-la. Obviar-la, ignorar-la, està a les antípodes de comprendre-la i aprofundir en el coneixement que, per contra, sí són, o poden ser, útils per a plantejar una alternativa en clau nacional per al poble valencià. Tractar d'incidir en la societat valenciana actuant com si estiguérem a Catalunya, el País Basc o fins i tot Galiza, que sí que tenen una consciència nacional pròpia i diferenciada considerablement significativa, no és útil. És partir d'un apriorisme erroni. És caure en un miratge que és a la vegada parany i entrebanc per establir un diàleg efectiu amb qui ara manté una identitat nacional diferent a la nostra i a qui, per tant, hem d'aspirar a convèncer... per a vèncer.

O assumim quina esdevé la realitat del nostre punt de partida per tal de redreçar-la o ens sumim en una borratxera nacional tan feliç com inconscient. Amb la segona opció, com a molt podem aspirar a construir la nació «dels valencianistes» però no mai la dels valencians. Ara com ara, açò és nacionalment Espanya, i ho és tant o més que Andalusia o la Rioja. I resulta obvi que si des del valencianisme volem contribuir perquè açò siga una altra cosa, o ho siga d'una altra manera, hem de treballar dur per sumar noves voluntats. No crec, per tant, que el País Valencià necessite una aposta més nacionalista. No ens cal ser més nacionalistes, en tot cas haurem de ser millors nacionalistes. I crec que eixe «millor nacionalisme» és el que connecta millor amb els seus connacionals. Si no... «p'a què?». Potser el títol és, per obvi, una provocació. No obstant, només els necis miren el dit quan algú apunta amb ell cap al cel. I jo no és que siga massa sabudet, però neci... tampoc.

Pere Fuset és el secretari general del Bloc Jove. Manté aquesta bitàcola a internet.

Altres articles de l'autor a Pàgina 26:

La palmera del tsunami

Qui és més valencianista?

Isaura Navarro

Plaerdemavida 

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post